LA CUCA

Aquesta fera semblant al drac i tradicional en el bestiari popular català prové del segle XIV. Del seu origen no se’n sap gaire cosa, però si més no, s’han trobat dades que indiquen la seva participació a la processó del Corpus l’any 1923.
La primera Cuca devien fer-la a Morella i va seguir una trajectòria semblant a la resta d’animals màgics.
La Cuca de Sant Martí va néixer a finals de 1990 gràcies al Casal de Joves, el qual la va batejar en la Festa Major del mateix any. Ara, la Cuca segueix fent de les seves gràcies al Casal Infantil, on la porten amunt i avall en trobades de colles infantils i algun correfoc (agraint la col·laboració dels Diables de la Verneda).
I ja sabeu, tots aquells que vogueu formar part de la Cuca (principalment entre 12 i 17 anys) no us ho penseu més i veniu ja a ajudar a perfeccionar-la a través dels tallers organitzats pel Casal Infantil.

Febrer 1996

El 8 de març: Una data per la història

Són moltes les versions sobre l’origen de la celebració del Dia de la Dona, però potser la més contundent és la del 1908: la data del 8 de març es d’origen nord-americà, en aquest mateix dia 8 de març de 1908, cent vint-i-nou treballadores d’una industria tèxtil estan en vaga en contra de l’explotació contínua. Demanen uns horaris i unes condicions de treball més humanes. Mentre discuteixen dins la fàbrica s’origina un incendi, les dones corren cap a la sortida però les portes són tancades. Es van trobar més d’un centenar de dones mortes dins la fàbrica.

A causa d’aquest incident es crea el primer Dia de la Dona als Estats Units: el 8 de maig de 1908, presidit per figures com Corinne S.Brown i Mary Wood-Simons entre d’altres i dedicat a la causa de les obreres i de l’opressió de les dones. Però fins al 1909 no es crea el Dia de la Dona oficial; El Comitè Nacional de la Dona del Partit Socialista Americà dedica l’últim diumenge de febrer a l’organització d’actes a favor del sufragi feminista, amb l’objectiu d’exigir el dret de vot per les dones i l’abolició de l’esclavitud sexual.
però no es fins el maig de 1910 que el Dia de la Dona s’internacionalitza, encara que sense una data fixa.
A gran part d’Europa el primer Dia de la Dona es va celebrar el 19 de març de 1911. Als EUA es va seguint celebrant l’últim diumenge de febrer. A Rússia, el 17 de febrer de 1912 es celebrà per primera vegada. I no és fins al 1914 que es declara el 8 de març com el Dia de la Dona a la majoria de països. Tot i això, no ha estat tot “bufar i fer ampolles”: Al 1917, a Rússia, un grup de dones aprofita el 8 de març per demanar pau i s’enfronta als líders sindicals. I pel que fa a la resta de països, en acabar la Primera Guerra Mundial el Dia de la Dona va anar desapareixent a poc a poc fins arribar a l’oblit. Però gracies al moviment feminista que va haver-hi als anys 60 i 70, el Dia de la Dona, d’alguna manera, ha anat agafant importància fins que finalment el 1977, el 8 de març es proclama oficial com a la celebració del Dia de la Dona, encara que a Espanya ja feia un any que es celebrava.
però aquí no acaba la nostra historia: al 1978 dones de diferents estats surten al carrer per manifestar-se i acaben sent atacades per la policia.
Com ja hem dit al començament, aquesta es una de les versions més rellevant de la historia de la dona, però avanç del 1908 també hi va haver diversos moviments feministes importants, com ara el 1789, quan les dones de PARÍS aprofiten la Revolució francesa per demanar el dret a vot, o al 1857, on centenars de novaiorqueses es manifesten pels principals carrers exigint el dreta treballar, cosa que aconsegueixen al 1866, en el Primer Congrés de l’AIT.
Per fi, al 1889, Clara Zelkin fa el seu primer discurs defensant el dret de la dona a treballar i la seva participació al poble.
A l’actualitat la data del 8 de març no sols significa reivindicar els drets humans que ens pertanyen a les dones, sinó que a més és una recuperació de la nostra història a través del segles.

Març 1996

Sant Jordi: una llegenda per a la història

Si preguntem als nostres avis qui era Sant Jordi, segurament ens contestaran: “Sant Jordi mata l’aranya”, referint-se potser al drac que el cavaller va malferir per salvar la princesa i la vila de Montblanc d’on, segons la tradició catalana, prové aquesta llegenda i on, encara avui dia, podem visitar el Portal de Sant Jordi, per on el cavaller va entrar a la ciutat amb el drac i la princesa.

Sant Jordi es va convertir en un dels cavallers més populars de l’època medieval. Va ser nomenat patró de la cavalleria i de la noblesa catalana al 1094, en ajudar Pere I a guanyar la batalla d’Alcoraç derrotant l’exèrcit que el rei de Saragossa va enviar al rei d’Osca com a ajuda en la seva lluita contra els catalans.
El seu nom es va escampar arreu fins arribar a orelles de l’emperador romà; aquest va convidar el cavaller i va voler saber com duia a terme tasques tan extraordinàries, quan Sant Jordi li digué que obrava per revelació divina i que estava disposat a tot menys a renegar a Crist, l’emperador el feu matar.

Era costum dels cavallers catalans invocar a Sant Jordi abans de les lluites, sovint quan aquests es donaven per derrotats es presentava un cavaller muntant un cavall blanc i una armadura amb una creu vermella, i el jove cavaller, que era Sant Jordi, s’enfrontava l’enemic, donava la victòria als catalans i, en acabar, llençava l’espasa al cel i desapareixia.
I va ser al 1459, a les Corts Catalanes celebrades a Barcelona, que es va decretar festa el dia de Sant Jordi. La Generalitat feia sortir els músics al carrer per comunicar al poble l’alegria i l’eufòria. S’organitzaven també una fira de roses seguint una antiga tradició del règim de fires de la ciutat, coneguda com “fira dels enamorats” perquè hi anaven parelles de joves, nuvis i els que feia poc que eren casats, i ells regalaven un ram de roses a les seves companyes.
Avui dia regalem llibres i roses per Sant Jordi, i ja fa més de mig segle que el Dia del Llibre fou creat: va ser a Catalunya l’any 1923 per iniciativa de la Cambra Oficial del Llibre en commemoració de la mor, el 23 d’abril de 1616, de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare. La diada es va arrelar a Barcelona i arreu de Catalunya.
En aquest mes, del 22 al 26 d’abril se celebra a Barcelona el XXV Congrés de la Unió Internacional d’Editors (UIE), que proposarà aquesta data com a Dia Mundial del Llibre, proposta que va suggerir l’Estat espanyol a la UNESCO el 26 de febrer de 1993.

I el proper 23 d’abril seguirem amb la tradició, segurament durant molt de temps, celebrant, per dir-ho d’alguna manera, la valentia del cavaller Sant Jordi, encara que desprès dels documents consultats, diverses inscripcions dubten de la seva existència fis al punt d’haver estat a punt de ser suprimit del santoral.
Però seguim, i no només nosaltres, Japó s’uneix i poc a poc serem més, doncs Sant Jordi no és sols patró de Catalunya, també ho és d’ Aragó, Anglaterra, Portugal, Rússia, Grècia, Lituània, Geòrgia i Gènova.
Així que ja ho sabeu: en veure córrer una aranya hom invoca sant Jordi i l’animaló s’atura i es deixa matar.

Abril 1996

Sant Isidre, 15 de maig: patró dels pagesos

Potser són pocs qui han sentit a parlar de Sant Isidre, però no per això és menys important. Al 1082 va néixer en una petita masia de Madrid el que, més tard, seria sant i patró dels fruits de la terra i dels llauradors de la pagesia catalana, en substitució els sants catalans que tenia cada regió.
Explica la llegenda que, mentre sant Isidre no llaurava les terres del seu amo per anar a església, un àngel li guiava l’arada.
Es va casar, més tard, amb Maria Toribia (desprès Santa Maria del Cap). Aquesta va cuidar sant Isidre en els seus últims anys de vida fins que aquest implorà Déu el perdó en la seva última hora al 1130.
Segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera amb el do que Deu li va donar, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda, i despertar en ells la flama de la fe.

Sant miraculós
Era costum que la gent comprès l’auca de la vida de Sant Isidre, en especial els pagesos, que reclamen Sant Isidre perquè els guardi dels talps, de les musaranyes, de les rates i altres animalons que roseguen les arrels i els fruits de les plantes.
És una festa especial celebrada al passat, encara que avui dia queden indrets on segueixen celebrant el dia de Sant Isidre amb una gran festa.
Antigament es feien representacions amb diversos personatges, s’organitzava un gran ball on sortia representat el sant amb la seva muller i , en algunes ocasions, treballant la terra. Per acabar, hi havia un gran dinar on mai no hi faltaven els fruits i el blat.



La Torre de Babel
Una altra tradició celebrada pel 15 de maig é la confusió que va produir-se entre els pobles quan va ploure del cel llengües de foc per tal de desbaratar el projecte d’arribar fins al cel per mitjà de la Torre de Babel. Afegeix la tradició, que la gentada, que d’arreu del món havia anat per dur a terme la magna obra, no feien més que parlar i discutir, però ningú no fou capaç de posar mans a la feina. Els catalans foren els únics que van posar-se a treballar. En baixar el càstig del cel, tothom va eludir la responsabilitat i damunt dels catalans va descarregar tot el pes la torre, i Deu va castigar-los de tenir la necessitat d’orinar sempre que veiessin orinar un altre.
Dels qui neixen el 15 de maig es diu que seran molt afortunats. Si venen al món en matí, la sort els somriurà, i si neixen a la tarda, rics seran.

Maig 1996

Dolça de Provença: un carrer per a una comtessa

Hi ha històries verídiques sobre indrets o celebracions que mai hem escoltat o que no ens semblen insòlites, potser perquè no criden la nostra atenció però de vegades aquestes històries van acompanyades d’una llegenda que la fa més bonica o curiosa, com és el cas d’aquest carrer.
La llegenda de la Dolça de Provença es remunta al segle XII, quan va ser casada amb Ramón Berenguer III. Era tal l’alegria el compte de Barcelona en el dia del seu matrimoni que va voler mostrar-se hospitalari i galant amb els senyors que van acompanyar la seva muller a la celebració: els va concedir algunes de les terres dels voltants de Barcelona, situades a prop d’una ermita consagrada a Sant Martí. En haver-se establert en els seus territoris, els senyors van passar a dir-se senyors provençals, en agraïment al regal que els va oferir el matrimoni i en honor a la comtessa esdevingué el poble amb el nom Sant Martí de Provençals.
D’aquesta manera és més raonable pensar que el nom ve de la denominació que els romans li donaven als camps situats a les afores de les muralles de les ciutats. Tot i així es bonic poder imaginar que el nom d’aquest poble es degut a una acció de felicitat i d’agraïment a una comtessa que omplí el poble d’alegria.

Juny 1996

Reciclar: a l’abast de tothom

Sabeu que si mentre ens rentem les dents o ensabonem els plats, i tenim l’aixeta oberta, desaprofitem uns vint litres d’aigua?
Sabíeu també que si es reciclés només una dècima part dels diaris de tot un país, en un any, salvaríem uns 700.000 arbres?
Doncs això es el que proposen tots els nens i nenes del Casal Infantil, entre 3 i 17 anys: recuperar l’equilibri ambiental de la terra amb l’ajut de tots nosaltres. Per aquest motiu, si us hi fixeu una mica a cada planta del Centre Cívic Sant Martí trobareu uns cartells amb un contenidor per al reciclatge de tots aquells objectes que ja no utilitzem i poder transformar-los. Podem dipositar des de pots de iogurt fins a muntures d’ulleres, passant per polseres o llibres.
Al Casal Infantil no només miren d’aprendre a respectar el sistema ecològic, no només han fet una “campanya de reciclatge”, també ens ensenyen a tots nosaltres a desvetllar el nostre compromís ecològic.
Si tots posem una mica de la nostra part podrem veure le stransformacions que es poden arribar a fer amb tot allò que ja no volem, gràcies al treball que està fent el Casal Infantil i que podem veure exposat a la sala dàctes del centre Cívic.
una obra d’art que no ens podem perdre.

Novembre 1996

Els Sants Innocents: una festa pels boigs

Aquesta diada, que cau el 28 de desembre, es coneguda per tothom, sobretot entre els joves que n’aprofiten l’oportunitat per fer-ne una de grossa, sense punt de comparació, però, amb algunes de les rialles fetes temps enrere: era molt típic dels ferrers deixar prop del taller al carrer, una ferradura tan calenta com era possible, i no mancava una malaurat que caigués en aquella trampa, en perjudici dels dits, que rebien una forta cremada.
Era molt entès enredar els aprenents, als qui enviaven, per exemple, a la farmàcia a comprar-hi medicaments tan estranys com: “l’aigua de tremolins-tremolans”, “l’os de farmacèutic”,o d’altres productes imaginaris.
Durant el segle XX han anat desapareixent aquestes enganyifes, eliminant-me les més molestes i anant desapareixent la idea dels vailets de penjar una “llufa” a algú, un petit divertiment que consistia a clavar, amb una agulla de cap torçada, un ninotet de paper a,l’esquena de qualsevol vianant.
A Barcelona, fins ben entrat el segle XX, els joves s’ajuntaven en tal dia com aquest per a celebrar una missa humorística, en un to burlés, amb un àpat col·lectiu on tots vestien estrafolàriament.
O també a Oliana on, fins el 1936 aproximadament, els joves feien l’elecció d’un alcalde infantil, que aquest dia podia manar.
I a Prades, molt coneguda la diada perquè els fadrins feien pagar impostos als que anaven pel carrer, i qui si negava era posat en remull a la font o abeurador.
Segur que tots nosaltres em fet d’enganyifes en aquest dia, sense saber potser perquè ho celebrem. I la veritat sigui dita, encara que no està molt clar, diu la història que aquests innocents van ser els infants que, en un 28 de desembre, segons les Escriptures, el rei Herodes va fer degollar, a la Judea. Com a record d’aquells infants, l’Església catòlica celebra diverses cerimònies encaminades a exalçar el valor de la infantesa. Així que, potser el que fem nosaltres avui en dia el 28 de desembre és honorar els infants, o potser és “la festa dels boigs”?

Desembre de 1996

Dormint amb el nostre enemic

En el pas de la història podem comprovar que la situació de la dona, malgrat els grans canvis de la societat, es basa en una posició de marginació en un món de “mascles”.
Quan parlem de violència no ens referim només als maltractaments físics; també es consideren maltractaments psíquics els insults, humiliacions, els aïllaments i les penúries econòmiques, i tot allò que defineix la violència domestica.
En defensa de totes les dones del món l’Associació Catalana de Dones de Carreres Jurídiques (situada al carrer Londres núm.84) té com a objectius treballar i lluitar per aconseguir una igualtat de drets entre homes i dones en tots els camps de la societat.
La prioritat de l’Associació és arribar al màxim nombre de dones amb els mateixos interessos i treballar plegades contra la discriminació per raó de sexe i que la igualtat entre dones i homes sigui una realitat i no una mera declaració de principis, intentant seguir la legislació i la pràctica del Dret i denunciant tot allò que fa referència a la discriminació per sexes.
Què és allò que porta un home a actuar violentament contra una dona amb la qual va decidir compartir la seva vida?

Març 1998

SANT MARTÍ: BIBLIOTEQUES A L’ABAST DE TOTHOM

Quan parlem de biblioteques no ens referim tan sols a llibres, tenim al nostre abast quasi més de 60.000 documents informatius a l’abast de tothom, a més d’audiovisuals i revistes. Només a la Biblioteca Popular Xavier Benguerel disposem actualment de 2319 audiovisuals (discos, compactes, vídeos, cassets), així com més de 200 títols de revistes i diferents diaris. Aquesta biblioteca va ser fundada el 25 de gener del 1995, disposa de 1960m2 d’informació i amb unes instal·lacions modernes adequades a cada secció: infantil, adult i audiovisuals. La biblioteca disposa també d’altres documents d’informació, com guies, fullets, dossiers temàtics, etc., així com la col·lecció local que fa referència al Districte de Sant Martí de Provençals, amb diferents documents informatius. Però hi ha més biblioteques: la Biblioteca Popular Sant Martí de Provençals també disposa duna col·lecció local que fa referència al barri de la Verneda. Aquesta Biblioteca va ser fundada l’any 1967 dins els locals d’un centre escolar, i va ser al 1983 quan es va traslladar al Centre Cívic Sant Martí, al servei de tots els ciutadans, que poden disposar d’un fons de més de 17.000 volums, a més de 6 diaris i 100 revistes sobre temes diversos. Podem trobar diferents documents classificats en: 0.Obres generals, 1.Filosofia. Psicologia, 2.Religió, 3.Ciències Socials, etc., així com un seguit de contes i novel·les a la secció infantil.
I també disposem de la Biblioteca Popular Ramón d’Alós-Moner. Aquesta, al igual que les altres dues, forma part de la Xarxa de Bibliotques Populars. Va ser oberta al públic el gener del 1970 a la plaça de la Mare Nazària March i va ser traslladada al Centre Cívic Besòs al març de 1994. Actualment el fons és d’uns 15.000 volums, sumat a diferents revistes i audiovisuals, i la col·lecció local del barri del Besòs. També organitza conferències, exposicions, i diferents activitats per a infants i adults.
Les portes d’aquestes biblioteques estan obertes a tothom, amb un servei de préstec als posseïdors del carnet de la Xarxa de Biblioteques Populars, i per als diferents fons documentals, com Europa per Bòsnia (Xavier Benguerel) i activitats com L’Aventura de Llegir, a les diferents biblioteques.
Entre les biblioteques es calcula que l’any passat van tenir més de 250.000 usuaris, i actualment tenen uns 13.000 socis.

Abril 1998

Lorca: 100 anys desprès

Ara farà un segle que va néixer Federico García Lorca a Fuente Vaqueros (Granada), el 5 de juny de 1898 a les dotze de la nit. La situació política d’aquesta època es distingeix pel repartiment de poder entre liberals i conservadors, i els canvis cap al respecte i la tolerància que el país demana. També la literatura desplega les seves armes en dos sentits: l’estàtic i el social, i Lorca en la seva poesia intenta reflectir la seva atenció cap al vessant més humà, polit i aparentment insignificant. La seva veu és diferent a la d’altres poetes: Lorca centrava els seus esforços a canviar el llenguatge, a embellir-lo encara més. Pretenia alliberar-se d’un compromís politic-social a través del conreu de la bellesa i la sensibilitat.
De tota la seva poesia emanen emocions recollides d’una època de la seva vida que es bifurca en dos sentits: un, el mon dels jocs, la vida, el cant, el plaer i les dones protagonistes d’aquell entorn; L’altre, la tristesa, la gravetat, el dolor, la severitat, la tragèdia, la mort i la intolerància.
Federico sempre va sentir una especial inclinació pels perseguits: gitanos, jueus, negres. La seva obsessió, els seus patiments més recurrents eren el neguit per l’època que li va tocar viure i l’angoixa produïda pel maltractament cap als més decils. Perquè juntament amb l’afecte, l’estima i la tendresa que va rebre de molts, va haver de suportar també moltes burles i menyspreus, en especial dels seus companys i professors de batxillerat, amb qui va tenir problemes perquè manifestava certs trets efeminats. Va començar llavors a sentir el dolor dels menyspreu per no ser com els cànons marcaven.
Potser això va ser el motiu que un altre dels temes de la seva obra fossin els turments eròtics, les preocupacions sexuals, la frustració eròtica, així com la recerca de l’amor, la por a la mort o a la tristesa inexorable del poeta davant el pas del temps.
Lorca va començar la seva obra teatral el 1918 amb “Impresiones y paisajes”, que va resultar un autèntic fracàs, igual que “El maleficio de la mariposa” del 1920.
Lorca segui insistint sense enfonsar-se i al 1924 va començar a escriure els primers romanços de “Romancero Gitano”, publicat el 1928 i convertit en el llibre més llegit de Lorca.
1929 es un any que obre nous horitzons a Lorca. En un viatge a Barcelona, fa una visita a Cadaqués per veure el seu amic Salvador Dalí, a qui va conèixer a la “Residencia de Estudiantes” entre 1919 i 1923, i amb qui viuria a més d’ una amistat una intensa relació.
Però el 1929 s’intenta derrotar la dictadura de Primo de Rivera, i al febrer d’aquest any queden tancats al públic els teatres de Madrid, per la qual cosa Lorca haurà d’endarrerir l’estrena de “La zapatera prodigiosa”.
Al 1936, Lorca vol destapar un món dominat per una societat construïda sobre relacions de domini d’unes gents sobre altres, en que les dones pateixen les majors conseqüències i cada cop que Federico eleva la veu en públic, les seves paraules s’anaven anotant en el llibre negre de la historia, i anaven assenyalant el camí del seu tràgic futur. Fins el dia que es presenten a casa de la família Lorca, 8 d’agost de 1936, un “esquadró de la mort” a les ordres del capità Manuel Rojas Feifespán.
Apallissen el poeta, l’insulten, li criden “maricón” i l’arresten domiciliariament. S’amaga llavors a casa dels Rosales, amics de la família, però el falangista Ruiz Alonso se n’assabentà i dos dies més tard es presenta a casa dels Rosales i s’endu Lorca al Govern Civil.
El dia 18 d’agost de 1936 Federico surt del Govern Civil acompanyat de guàrdies i falangistes de la “Escuadra Negra” i el porten a Fuente Granada (Viznar).

Abans que sortís el sol, van sonar els trets.

Van apagar la veu de Lorca, però no els seus versos.

Maig 1998